Ostres ostres!
Cada pas endavant que fem conjuntament amb la Vera és una experiència emocionant i genial al mateix temps. Per ella és la constant descoberta del món que l’envolta i per nosaltres és descobrir-nos en el nou paper de pares. Perquè si bé tenim coll avall que som pares (!) des de fa prop de 3 anyets, cada dia que passa rebem nous ínputs que ens fan estar alerta i sorprendre’ns de la capacitat d’ella per aprendre i adaptar-se, i de les nostres noves aptituds, que en sorgeixen de desconegudes!
Dimarts a les 19h teniem la reunió amb el nou cole… justament a la mateixa hora que s’havia programat una conferència de la monja Teresa Forcades! La reunió ens va resultar MOLT interessant, tant pel que vam escoltar dir a l’Anna, la directora (va agrair la confiança que els pares han dipositat en l’escola… una qüestió tant important! Penso que la confiança de les persones està menystinguda actualment, quan és de les qualitats més importants) com a la Dolors.
Després de la presentació (amb la sala força plena i una temperatura que començava a resultar incòmoda) es va produir una ronda de presentacions de les mestres (i ho dic en femení perquè no recordo haver vist cap representant del gènere masculí entre les integrants del claustre) força divertida… els pares novells estàvem pendents de no perdre’ns cap detall! Després la cosa va perdre el seu sentit “oficial” i havíem de seguir les nostres mestres (les del nostres fills… s’entén, no?) que es dirigien cap a classe. Allò si que va ser una mica de guirigall, perquè nosaltres que en arribar més aviat justos de temps (per no dir amb un lleuger retard) ens havíem assegut a la banda diametralment oposada a la porta d’entrada/sortida… no vegis quin estrès per a seguir la Brigit! Missió impossible. I més si tenim en compte que cada dues passes veies algun company i/o conegut i com a mínim bé ens havíem de saludar!
El resultat va ser que òbviament vam tornar a arribar amb retard a la classe… els últims, concretament.
La sessió amb la mestra i l’ajudant va ser igualment instructiva i molt divertida. Es nota que saben com dur un grup de pares amb el cor encongit! Esperem que la Vera no hagi de passar gaires vegades per la cadira de pensar rosa que hi ha al racó! La veritat és que conèixer el cole i la gran majoria de les mestres dóna una tranquil·litat afegida que segurament molts dels pares reunits no podien assaborir. Està prou bé, tenint una cosineta a la mateixa classe i una altra a la classe del costat!
I avui ha estat el dia D. Tal hi com havíem previst (encara que la seguretat absoluta no existeix) ha costat un xic despertar-la tant d’hora, però ho ha fet amb un somriure als llavis. Un esmorzar més ràpid de l’habitual i un cop de cotxe cap al cole. La disbauxa ha estat en intentar aparcar el vehicle relativament a prop. Realment és un fet que aparcar a la zona és francament complicat per no dir heroic. I sort que només hi havia primària! Quan hagin començat tots allò deu ser encara pitjor!
Ha estat un orgull veure com la nostra petita anava de la mà de la Quel contenta i feliç, saltant i cantant, i en entrar a la classe s’ha abraçat a la mestra Brigid i amb prou feines ens ha despedit. Hi anava tant i tant conscienciada que al cole l’estimaven molt i que s’ho passaria pipa i que faria molts amiguets i amiguetes i jugaria i treballaria moltíssim, que estava frisosa per començar! Ha estat genial. És clar que a la classe no tot eren flors i violes un un 20% de la classe estava iniciant el plor o decididament xisclant desesperada. La Vera s’ha dedicat a consolar els seus nous companys.
I nosaltres, ufanosos d’haver superat aquesta primera prova i encantats de poder posar cara de relaxats davant els altres pares, hem abandonat el que esperem que sigui l’escola de la Vera durant els anys més importants per a la seva formació.