Aquest passat dijous la Vera va complir els 2 anyets. El dia 30 de setembre del 2008 va venir al món, un cop els metges van dictaminar que calia fer-la nèixer amb relativa urgència, ja que s’havia detectat uns inicis de patiment fetal. El primer aniversari el vam celebrar més íntimament, sense massa parafernàlia. Ella encara no acabava d’entendre el què volia dir un aniversari.
Aquesta segona vegada però, ha estat diferent. Portàvem tota la setmana parlant-hi i explicant-li que aviat seria el seu aniversari, que li cantariem la cançó – assajada convenientment amb ella-, que bufaria les espelmes, que rebria alguns regalets… I que ho celebraria amb els companys a la guarderia, que són l’Alexia, Òscar, Ander, Hugo, Bruna, Maria, Lea, Lara, Salva, Uxue, Quim, Jan, Albert, Nora i Xènia!
Vam preparar una mena de cotilló infantil amb llapis de colors, llibretes per pintar, xiulets, armòniques i altres petits obsequis per als seus companys de classe, els Solets! Així, la tarda del dijous quan la vam portar a la guarde ja tots l’estaven esperant i la cridaven pel nom. La van fer la Reina de la classe, i com que era la única aquell dia, també de la guarderia. Li van posar la corona, li van cantar la cançó (una altra cançó que no haviem assajat, mecachis!), van repartir el pastís i la xocolata entre tots, i van deixar que fos ella que entregués els regalets als seus companys. Val a dir que anava ben perduda, al vídeo que vam poder veure a casa amb prou feines reconeixia algun dels companys pel nom, no sabem si eren els nervis (que en tenia, pobreta!) o que senzillament no se’ls ha après. Tots van estar la mar de cofois, i ella se sentia especial.
A casa vam continuar amb la celebració, i el cap de setmana vam convidar la família més propera a casa, amb les girnaldes, globus, pastissos, entrepans i refrescos. Si en feia de temps que no assistiem a un aniversari així! Suposo que ens hi haurem d’anar acostumant… ara són els pares i aviat seran les amiguetes i tindrem un munt de criatures xisclant i ballant al menjador!
Felicitats! Ja està feta una doneta…
Jo espero amb ganes el primer aniversari de la meva, tot i que ella no s’adonarà de gairebé res.
Els primers anys els pares també celebrem molt, perquè el record del naixement i tot el que va comportar està molt aprop.
Després, com tu dius, la festa ja és més seva!